Els Porxos del Pla de Palau no es poden entendre sense la plaça que emmarquen. Situar-se avui al centre del Pla de Palau és mirar una finestra al passat. Si es mira cap a la Via Laietana, es troba la Llotja de Mar l’edifici que ha estat l’ànima comercial de Barcelona des del segle XIII; de fet, fins al 1865, aquesta era coneguda precisament com la Plaça de la Llotja. Era el centre del comerç de mercaderies i amb el temps van anar incorporant funcions financeres. L’actual façana neoclàssica amaga un dels interiors gòtics més impressionants d’Europa.

Just al davant s’hi trobava un edifici actualment desaparegut. Originàriament, havia estat l’Hala dels Draps, un gran magatzem portuari de llana. Al segle XVII es convertirà en el Palau del Lloctinent o Reial al segle XVII fins que un incendi el va destruir el 1875, deixant el nom de la plaça com l’únic rastre de la seva antiga sumptuositat. Si es mira cap a la Ciutadella cantó mar, l’actual edifici era anteriorment la Nova Duana (segle XVIII) encarregada de fiscalitzar tota la riquesa que arribava de les Amèriques.

L’any 1835 es va iniciar un ambiciós pla per redefinir aquest sector, aprofitant el desplaçament de la muralla de mar. L’operació va permetre crear un entorn de prestigi vinculat als “indians” on Josep Xifré aixecaria el seu cèlebre edifici, precisament on s’ubiquen els Porxos. Arquitectònicament, els porxos funcionen com un vestíbul de gala: amb els seus arcs de pedra picada, van ser dissenyats per impressionar els comerciants que venien a tancar tractes a la Llotja. Aquesta atmosfera de poder i modernitat va portar aquest espai a la història de la tecnologia el 10 de novembre de 1839, quan Ramon Alabern va realitzar, des d’un terrat proper, la primera fotografia (daguerreotip) de l’Estat. L’enquadrament immortalitzava precisament la majestuositat dels nous porxos amb la Llotja de fons.

Però la plaça també conviu amb capes d’història més antigues. Allà on avui s’alça l’Escola de Nàutica, s’ubicava antigament el Portal de Mar, el gran accés emmurallat a la ciutat. Un altre record, aquest amarg, és la placa i un bust de Josep Moragues, heroi de la resistència de 1714; el seu cap va ser tancat en una gàbia i penjat en aquest portal pels Borbons durant dotze anys com a càstig exemplar.

Finalment, el Pla de Palau és també el bressol del geni modernista. A la plaça s’hi troben els fanals de sis braços dissenyats per un jove Antoni Gaudí l’any 1879. Va ser el seu primer encàrrec oficial per a l’Ajuntament (juntament amb els de la Plaça Reial) coronats amb el casc alat de Mercuri, el déu del comerç, i serps enroscades, en un clar homenatge a l’activitat mercantil que, des de la Llotja fins a la Duana, ha definit aquest espai des de fa segles.

El Passeig d’Isabel II representa un primer pas d’una Barcelona que demanava aire i espai per créixer al segle XIX. L’operació urbanística, iniciada el 1835, va ser possible per la venda dels terrenmys per part del Ministeri de Guerra que posseïa la titularitat d’aquests solars estratègics on s’aixecava la muralla. El passeig va rebre el nom de la reina Isabel II, simbolitzant l’inici d’una nova etapa d’obertura cap al mar.

L’element més emblemàtic d’aquest nou front marítim són els Porxos d’en Xifré (1836-1840). Josep Xifré, un indià que va retornar d’Amèrica amb una fortuna immensa, va finançar el que seria l’edifici d’habitatges més luxós i costós de l’època. La seva arquitectura neoclàssica buscava projectar la imatge de progrés i riquesa de la nova burgesia. A les cantonades, l’escultor Damià Campeny va esculpir al·legories al Comerç, la Indústria i la Marina. Tanmateix, l’edifici manté una ombra colonial mitjançant els medallons amb els rostres de conqueridors com Pizarro o Hernán Cortés.

En aquest mateix edifici es va instal·lar el jove Pablo Picasso amb la seva família quan van arribar a Barcelona l’any 1895. El número 4 del passeig va ser la seva primera llar a la ciutat i un escenari clau en la seva formació; des del terrat, el futur geni capturava la llum i el moviment d’un port que bullia just davant dels seus balcons.

Sota aquesta mateixa estructura porxada va néixer, l’any 1836, el mític restaurant 7 Portes. El seu nom no és cap casualitat: l’edifici es va dissenyar originalment amb set obertures monumentals per al públic (i una vuitena per al servei), creant un cafè de luxe que es va convertir en el cor social de la zona i un dels restaurants més luxosos de la ciutat. Per les seves taules ha passat la història viva del segle XX, l’establiment ha estat un imant per a personalitats de tots els àmbits: des de genis de l’art com Picasso o Dalí, fins a figures de les lletres com Federico García Lorca, el premi Nobel Gabriel García Márquez o l’actriu Margarida Xirgu. Hi han compartit vetllades estrelles de Hollywood com Ava Gardner o Orson Welles, eminències científiques com el descobridor de la penicil·lina Alexander Fleming, o llegendes de l’esport com l’astre brasiler Pelé.

Passejar avui sota aquests porxos és recórrer un espai on l’ambició dels indians, la tradició gastronòmica i el llegat d’alguns dels personatges més influents de la història moderna s’uneixen per definir la identitat de Barcelona davant del mar.

El carrer de Llauder neix fruit d’una de les transformacions urbanístiques més ambicioses de la Barcelona del segle XIX, el pla per renovar i monumentalitzar el front marítim. Durant la dècada de 1830, la ciutat va iniciar un procés per moure la «muralla vella» de mar i guanyar espai per a nous habitatges i infraestructures. En aquest context de canvi, impulsat per la pèrdua de pes militar de les velles defenses i la desamortització de convents el 1835, es va començar a dibuixar el traçat d’aquest carrer, que connectaria el barri de la Ribera amb el nou i elegant Passeig d’Isabel II.

L’espai va ser impulsat sota el mandat del Capità General Manuel de Llauder, un militar que va governar la ciutat en una època de grans revoltes populars. Tot i que el carrer va començar a prendre forma i a urbanitzar-se en aquella fase, el nom oficial de «Llauder» no s’aprovaria formalment fins a l’any 1865. El carrer es va dissenyar amb una rectitud i una escala neoclàssica que contrastava amb el caos medieval dels voltants, buscant transmetre una imatge de progrés, ordre i modernitat. A causa de la seva ubicació immillorable, just darrere de la Duana i la Llotja de Mar, el carrer es va omplir ràpidament de negocis i despatxos vinculats al comerç marítim.

Però la història del carrer i dels comerços del voltant fa un gir popular quan es transforma en el gran temple de l’electrònica i la ràdio de Barcelona. Des de la postguerra fins als anys 80, la zona va ser un punt de pelegrinatge per a professionals i aficionats que buscaven vàlvules, transistors i components rars a preus molt competitius, com deia la propaganda “més barats que Andorra”; una frase que forma part de la memòria sentimental i comercial de la ciutat.

Tot i que els tallers de ràdio han deixat pas a la gastronomia i els serveis, el carrer conserva l’aire de despatxos centenaris i d’agències marítimes que ens recorden el seu passat com a peça clau de l’engranatge comercial del port.

El carrer de la Reina Cristina forma part del primer gran projecte d’urbanització moderna que va transformar el front marítim de Barcelona a partir del 1835. Aquesta reforma, nascuda de la voluntat de la ciutat d’obrir-se al mar, va ser possible gràcies a la subhasta dels terrenys de l’antiga muralla que fins aleshores eren propietat del Ministeri de Guerra. El carrer es va traçar com un eix ample i rectilini, tancant per darrere l’illa de cases monumental dels Porxos d’en Xifré i trencant amb la trama estreta del barri de la Ribera.

El vial porta el nom de Maria Cristina de Borbó, mare d’Isabel II i reina regent. Arquitectònicament, el carrer destaca per la seva elegància neoclàssica i l’ús de carreus de pedra de Montjuïc, que confereixen una imatge de solidesa i prestigi a les façanes. Durant més d’un segle, per la seva proximitat amb la Duana i el Port, van convertir aquesta zona en centre neuràlgic de la logística portuària. Els portals van allotjar despatxos vinculats al comerç marítim.

Avui dia, el carrer ha canviat els papers i els tràmits per la gastronomia, convertint-se en un punt de trobada per a barcelonins i visitants. El gran protagonista és, sens dubte, Can Paixano, conegut per tothom com «La Xampanyeria». Aquest emblemàtic local, obert des de 1969, manté viva l’essència d’una Barcelona popular i bulliciosa. Famosa pels seus entrepans calents i el seu propi «xampanyet» (cava), la Xampanyeria (no confondre amb el Xampanyet del c/Montcada) és un dels pocs llocs que conserva l’esperit de taverna on es menja i es beu dret, recordant el caràcter viu i comercial que sempre ha definit aquest racó de la Ribera.

El carrer de Montjuïc del Bisbe és un dels racons més evocadors de tot el Gòtic. Entrar-hi és desconnectar del present; les seves parets de pedra filtren la llum i creen una atmosfera de recolliment que et transporta de cop a la Barcelona medieval.

El seu nom prové de la família Montjuïc, una nissaga que posseïa propietats en aquest sector. Aquesta via, que amb prou feines té uns pocs metres, va néixer com un caminet particular que donava a l’hort del Palau Bisbal.

Durant segles, aquest espai va acollir una part del Fossar de la Catedral, aquí és on s’enterraven els reus de mort i els botxins de la ciutat. El cementiri es va clausurar a principis del segle XIX seguint les lleis de salut pública que prohibien els fossars dins de les muralles. Va ser llavors quan l’espai va anar perdent el seu ús funerari fins que, el 1852, es van enderrocar els obstacles físics, com l’anomenada Casa dels Enterramorts, la finca on vivien els sepulturers i que barrava el pas amb un túnel fosc, i l’itinerari es va urbanitzar definitivament com el carrer que veiem avui.

L’aspecte actual del carrer és fruit de la reconstrucció de postguerra, necessària després que els bombardejos feixistes italians de gener de 1938 destruïssin gran part de la plaça de Sant Felip Neri. L’arquitecte Adolf Florensa va liderar, als anys 50 del segle passat, un fascinant muntatge de restes arquitectòniques per refer l’entorn. Per recrear la silueta d’aquell antic túnel que barrava el pas segles enrere, Florensa va utilitzar l’arcada i els balcons de la Casa del Gremi dels Calderers (segle XVI), que originàriament s’obrien al desaparegut carrer de Filateres (a la zona de la plaça de l’Àngel). Aquest edifici havia estat desmuntat per l’obertura de la Via Laietana i va passar per la plaça de Lesseps abans d’arribar aquí. En instal·lar aquest arc connectant amb la casa del Gremi dels Sabaters, Florensa va aconseguir retornar al carreró la seva imatge més tancada, autèntica i misteriosa.

El carrer de Sant Felip Neri és un passadís estret que ens condueix a un dels espais més carregats de memòria i bellesa de Barcelona, la plaça de Sant Felip Neri. El nom prové de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri que van establir-se en aquest indret l’any 1673, tot i que l’església actual no es va aixecar fins a mitjans del segle XVIII (1721-1752). El temple és una peça cabdal del barroc català.

L’harmonia d’aquest espai es va estroncar tràgicament el 30 de gener de 1938. Durant la Guerra Civil, l’aviació feixista italiana va bombardejar intensament aquest sector, causant una de les tragèdies més punyents del conflicte a la ciutat: una de les bombes va caure sobre l’església on s’havien refugiat nombroses persones, sobretot criatures, provocant la mort de 42 persones, la majoria nens i nenes. Actualment a la part baixa de la façana es poden veure les marques de la metralla d’aquell terrible bombardeig.

L’any 1958, l’arquitecte municipal Adolf Florensa va liderar la remodelació de la plaça per retornar la dignitat a l’entorn, amb una visió una mica romàntica del barri. Florensa va aplicar el mètode del «trasllat de façanes», movent edificis històrics que havien quedat sense emplaçament per les reformes de la ciutat. En aquest procés, la plaça va acollir les antigues cases dels gremis de Sabaters i de Calderers, formant el tancat harmònic que podem admirar avui dia. En aquest procés destaca la Casa Vives, un edifici que connecta el carrer amb la mateixa plaça. Tot i que l’origen de la finca es remunta al segle XII, la seva configuració actual respon a l’ampliació de 1958. Florensa va utilitzar elements arquitectònics aprofitats d’altres edificacions desaparegudes per crear una nova façana que s’integra perfectament en l’atmosfera neogòtica del barri, convertint la casa en el nexe d’unió de tot el projecte de reconstrucció.

El carrer de Salomó ben Adret (anomenat així des de 2018 en substitució de Sant Domènec del Call) és l’artèria vital del Call Major de Barcelona. Aquest canvi de nom és un acte de reparació històrica: durant segles, el carrer va portar el nom del sant perquè va ser precisament el dia de Sant Domènec de l’any 1391 quan es va produir el tràgic assalt al barri jueu. Avui, el carrer honora Salomó ben Adret (1235-1310), que va ser gran rabí de Barcelona i una de les autoritats jurídiques i espirituals més importants del judaisme medieval a tot el món.

L’edifici més emblemàtic és al número 6, una construcció que destaca per la seva façana clarament inclinada cap endavant. Moltes cròniques la citen com la casa habitada més antiga de la ciutat, amb fonaments que podrien ser del segle XII. La seva curiosa inclinació s’ha atribuït tradicionalment a les seqüeles del gran terratrèmol que va sacsejar Barcelona l’any 1428, tot i que els arquitectes apunten que també es deu a l’assentament de l’edifici sobre restes d’estructures anteriors.

El carrer era el camí natural cap a la Sinagoga Major i, encara avui, es pot veure en els marcs de pedra d’alguns portals els espais on s’encastaven les mezuzà o mezuzot (els petits pergamins amb textos de la Torà).